Textos personals

PARAULES PERDUDES

 Jo parle el valencià com sempre s’ha parlat a ma casa. Es diu molt sovint. 

Jo encara he conegut a la  meua avia, i aquesta encara deia abans i fins per a referir-se a “antes i hasta” , paraules castellanes que hui tothom sol usar com el més normal del món parlant valencià. 

El meu avi, carreter d’abans, deia arri, haca arri, vocables que hui en dia si algú els usara el titllarien de català els embolicadors i desconeixedors de la nostra llengua. També s’ha perdut aquest vocable. Solem dir “arre”, haca, “arre”, vocable derivat d’arrear, estimular a la cavalleria per a que accelere un poc més. 

La meua mare a mi de menut sempre m’ha ensenyat a dir per exemple, agrunsadora, cobertor, passeig i matalaf o matalàs, o màrfega, quan aquesta funda era farcida de pallots ( beina que cobreix l’espiga de dacsa). Hui en dia la majoria usa com la cosa mes normal del món parlant valencià: “columpios, colcha, paseo, colchon,. Fins i tot gent que de menuda ho deia bé. 

I dic que hi ha moltes més paraules perdudes o quasi perdudes com aquestes, en el transcurs d’uns trenta o trenta cinc anys. Paraules que en realitat eren majoritàriament dites per tot arreu en valencià, abans d’imposar-se les castellanes. 

La qüestió no és imposar ara cap nou vocable, sinó recuperar vocables per a tornar a ser el que sempre ha sigut el valencià mitjanament culte, i que no necessàriament són vocables estrictes catalans com molts volen donar a entendre. 

Si en dos o tres generacions hem deixat de dir prou paraules valencianes a de les castellanes, imagina en dotze generacions enrere (300 anys) les que hem deixat de dir per culpa de les imposicions i usurpacions del castellà dominador que tingueren lloc a partirt de 1707, principalment. 

O siga, no s’hi val dir que: com a ma casa les han dites sempre la meua mare, la meua avia i la mare d’aquesta, són valencianes i valides. No això no és així, ja que la teua mare, la teua avia i la mare d’aquesta, ja les deien malament. 

Recuperar el que teníem no és imposar res de res a ningú. Simplement és això recuperar, el que ja era nostre. 

L’educació intercultural

El fet multicultural es troba molt present ací a la Comunitat Valenciana, es dóna el fenomen de la immigració de persones per diferents motius: bé fugen de la pobresa del seu país, bé busquen una vida més digna, bé fugen de les guerres, etc. 

Hem de fer saber als nostres alumnes que les diferències dins d’una cultura són valuoses per al benestar de la societat i que per poder créixer en eixe pluralisme cal que hi haja la diversitat dins la societat, que els grups interactuen i que tinguen les mateixes possibilitats polítiques, econòmiques i socials; la societat per tant, ha de valorar eixa diversitat cultural.

Cal educar als alumnes en els valors de respecte i tolerància a les demés cultures i trencar la distinció entre cultures “superiors” i “inferiors” i no oblidar que l’educació multicultural, per tant, ha de ser per a tots i no només per a l’alumne de la cultura minoritària.

ÉS POSSIBLE EL BILINGÜISME?

El passat mes de Novembre vaig realitzar la tasca com a mestre de practiques en un centre públic i he tingut l'oportunitat de tindre un contacte prou directe amb la realitat del valencià en les nostres aules. El col·legi on vaig estar s'ha vist notablement afectat pels moviments migratoris dels últims anys i és prou normal trobar en les classes un percentatge d'alumnes estrangers d'entre un 30-40%. 

Quan vaig començar les classes, on la presència dels alumnes estrangers és considerable, la majoria dels pares feien insistència en què volien que els seus fills aprengueren matemàtiques i milloraren el seu anglés remarcant la importància que per a ells tindria aques fet en el futur.

 Em pareix un fet especialment alarmant quan veig com aquestos alumnes, que en el cas del meu col·legi representen un percentatge important, han anat desenrotllant un rebuig radical cap al valencià, a qui consideren una pèrdua de temps ja que opinen que saber castellà ja és més que suficient. Crec que el fet en el que fallem tots, des de les administracions públiques educatives fins als mestres i els propis pares, és al transmetre als xiquets que l'aprendre una altra llengua no és una pèrdua de temps ni "furta" hores lectives a altres assignatures. 

Hem de fer-los arribar el missatge que aprendre una llengua amb tanta història és una manera d'enriquir-nos culturalment i que en cap cas ens va a tancar portes en el futur sinó tot al contrari. Personalment, sóc prou pessimista en aquest aspecte. Sóc conscient que en altres pobles la realitat és molt distinta i que el valencià és llengua majoritària entre la població però en el meu entorn més pròxim veig que no estem fent les coses bé en este sentit.